El nou bioterrorisme: "VIH-envenido a la vida real"

Avui, decidit, obro el correu de Jotmeil i em trobo amb el següent mail (si us plau, llegiu amb atenció):

Asunto: Circular Policía Nacional

Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:

Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.

No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.

En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.

Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.

Atentamente,
Policía Nacional

Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.

POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!

Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.

Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.

En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.

Un altre punt que em preocupa enormement (i alhora em fascina) és la capacitat d’organització i l'ànsia de destrucció d’aquest “grupo de drogadictos”, com els anomenen eufemísticament la Policia Nacional. Els col·legues “politoxis” s’organitzen per a robar, delinquir i obtenir un botí prou gran per a comprar xeringues a la farmàcia (a raó de 0.30 euros/xeringa, ja us deia), no pas per drogar-se, sinó per punxar-se amb aquestes i anar-les repartint per les ciutats a mode de regal-trampa. Sé que pensareu, “no, home, es droguen i després les deixen allà on fa més mal”. D’acord. Però si només fos així, compartint com comparteixen xeringues, no arribarien ni a omplir les cabines de Sant Antoni de Calonge o els cinemes de Castellfollit de la Roca. No. Que no us enganyin ! És una organització en tota regla que es fa dir VIH-ENVENIDO A LA VIDA REAL. Molt de compte. És el nou bioterrorisme. Per identificar-los, en un informe confidencial de la Policia Nacional es descriu la seva indumentària i aparença: vesteixen xandalls del Carrefour, van despentinats i amb els cabells greixosos i poc cuidats, són molt prims i ténen els pòmuls i les cabitats oculars enfonsades i habitualment porten un cartró de "Vino de mesa" Condis a la mà. El més conegut de la banda es fa dir Robe i té un grup de música. Cal destacar però que alguns s’amaguen sota “tratjus” Emporio Armani i corbata fina i ocupen càrrecs importants. Hi ha qui diu que el propi entrenador del barça, podria estar-hi immers…

No sé vosaltres però jo…

La propera vegada que vagi al cinema (o al Camp Nou) demanaré entrada “sin VIH, por favor”. Mai seuré a les primeres files. Entraré 30 minuts abans amb un aspirador de mà, un coixí de 45 cm. de grossor i uns guants de podar els rosers. Arribaré a la meva butaca, l’arrancaré, la capgiraré, la posaré al seu lloc i passaré un aspirador de mà. Amb els guants revisaré que no hi hagi cap objecte punxant no identificat i llavors, previa col·locació del coixí-protector, seuré a gaudir de la pel·lícula en qüestió. Màxima atenció a qui segui a la meva dreta o esquerra. L’informaré detingudament i ell/a haurà de repetir aquest procediment.

Mai més trucaré en una cabina telefònica i en tot cas, si ho faig, no agafaré el canvi. Prefereixo perdre 15 cèntims a guanyar una infecció per VIH.

Jo, per part meva, intentaré convèncer a la gent del laboratori per començar una contra-campanya anti-bioterrorisme VIH-enc, repartint fàrmacs antiretrovirals a les portes dels cinemes i deixant guants de jardineria a totes les cabines telefòniques del Vallès Occidental. Mentrestant, podeu continuar fent servir el preservatiu, si teniu l'oportunitat de ficar-la en calent. Gràcies.

Feu-ne màxima difusió, és molt important.

Atentadament,

Yeral Bròquil Aats

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III)

A petició d’un amic que em va ferir la sensibilitat, escric el post Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III) com li hagués agradat llegir-lo a ell. Ja sabia que era dolenta la segona part (sempre són les pitjors, per això no acostumo a escriure-les), però volia tornar a iniciar el Bròquil, redéu! Penso que tampoc calia dir-ho tan explícitament. I si era broma, no em va fer gràcia. Potser l’hauria d’haver censurat, també, la seva broma. Per això, aquí ho "denuncio", com a queixa, autocensurant-me. No t'ho prenguis malament, Amic, ans al contrari. Sé que no ho feies per ferir-me, però mira, a vegades diem coses que no hauríem i com que, reconeguem-ho, sóc un ésser hipersensible i una mica imbècil, em va fer mal (una mica...). Potser precisament perquè ets l'Amic més Gran del Món. Potser perquè havia pres tres "tubus" de birra i m'havia pujat al cap. Potser perquè em vaig sentir molt petit, al teu costat, per un moment (com quan llegeixo un text teu, Beckettià). Potser perquè estic desorientat i sense inspiració artística/literària. Hi vaig estar donant masses voltes. Masses, he dit. És absurd. I ho sé. Però mira. I sí, ho reconec, no és el millor que he escrit mai, però tampoc tinc pretencions literàries, que sóc de ciències jo! I no se'n parli més. Que és tonteria...

El proper post, prometo currar-me’l de valent, per guanyar un premi Pulitzer. (Aquesta és la part cínica del post).

Són aquests, els "fenòmenus":

1.- (Censurat).

2.- (Censurat).

3.- (Censurat).

4.- (Censurat).

5.- (Censurat).

6.- (Censurat).

7.- (Censurat).

8.- (Censurat).

9.- (Censurat).

10.- (Censurat).

11.- (Censurat).

12.- (Censurat).

13.- (Censurat).

14.- (Censurat).

15.- (Censurat).

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (II)

Avui, cosa rara, immers, un servidor, en una crisi creativa de tres parells de pebrots (ho notareu de seguida, pel contingut del post que aquí comença), i amb una ressaca de vi bo (no deien que si veus alcohol del bo no téns ressaca? -mecagunlamarequevaparir al llest que ho va dir!- bé, potser serà que si prens més de 3 l. sigui de l'alcohol que sigui la ressaca ve de sèrie...) que dunidó també, continuaré amb una secció iniciada fa un temps en aquest Bròquil quan jo encara rondava per terres germàniques rodejat de teutones. Aquí va la segona part (i aquesta sí que segurament última) dels Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- He arribat a la neteja de laboratori a una hora decent (23 minutets tard), que no vol dir que hagi arribat a l'hora (i mira que les 9h ja és hora d'arribar... però bé, ja se sap, no tinc remei).

2.- Amb en Christian no hem parlat de sexe (explícitament, amb paraules com "polla", "cony", "aixarracada" i/o "peres") durant el dinar al bar de l'Hospital on treballo.

3.- No m'han trucat del programa "Ponte a Prueba" d'Europa FM perquè faci algunes declaracions.

4.- Ha vingut la TV a filmar P3 (llegeixi's: laboratori de seguretat nivell 3 on treballem amb el cabronàs del VIH) i no ens han fet fer el "paripé". S'han limitat a col·locar la càmara, angle fixe, i gravar quatre imatges per passar-les, suposo, al telenotícies vespre mentre parlen de la "maravellosa" vacuna que impedeix la transmissió del VIH en 1 de cada 3 casos (nota: dels 16000 implicats en l'estudi només 74 per un cantó i 58 per l'altre es van infectar... però clar, la p és significativa degut a que la n és força gran... i són els millors resultats obtinguts en vacunes preventives fins ara, tot sigui dit).

5.- Només ha sonat 23 vegades pel putu FlaixBac del laboratori el "Tonight, tonight, tonight" dels cullons. Només 23, repeteixo. Només 23.

6.- Ter Act.

7.- De tu.

8.- No he cantat (espera que encara queda molt dia per endavant!) el "Bird is the word" a ple pulmó tot fent uns moviments arquejats amb els braços i flexionant les cames com fa el grandiós i inimitable Peter de Family Guy al segon capítol de la nova temporada (que no sé quin numbru és).

9.- No he pres ni un ibuprofé, ni una aspirina, ni un gelocatil en un dia ressacós i difícil com avui (noti's que escric aquestes paraules des de P3 fent temps mentre s'el·lueixen uns preciosos limfòcits CD4+ T que han estat estimulats durant tres dies amb PHA i IL-2).

10.- He pres, només, dos cafès i una Caca-cola.

11.- Hòstitu! Que no he comprat cap entrada pel Telentrada amb un 15% de descompte amb el club Tr3sC! Aixòs sí que és gros!

12.- (Censurat: no fotia ni puta gràcia, aquest punt, intentava ser xistós i feia pena...).

13.- He rebut un mail d'una senyora molt amable, la Mrs. Helen Jordan, de 71 anys que va perdre el seu marit de càncer l'any 2007 i resulta que el bon home (a qui per cert, no conec de res) m'ha deixat en herència la irrisòria quantitat de 5.600.000 U.S. dòllars. A més, un tal Mr. Lucky Martin també em comenta per mail -no recordo haver passat el meu mail a aquesta bona gent- el següent: "Be informed that your email has won a compesation award of a certified bank check of eight hundred and fifty thousand us dollars compensation". Eight Hundred and Fifty Thousand U.S. dollars, o sigui, en numbrus: 850.000 dòllars. Si fem la suma, resulta que sóc 6.450.000 dòllars més ric. Malauradament, com que a Catalunya som molt moderns, tipus Berlusconi, anem amb l'euru. Així doncs, segueixo essent el mateix pobretó de sempre.

14.- Iaixòésmoltheavy: la verdura de l'hospital no estava ni dura, ni insípida. Sujuru.

15.- M'han vingut ganes d'estrangular al Sr. Macaco per haver escrit una cançó com "Muvin" i en un instant de segon l'he estimat perquè "Muvi" és un bon pseudònim del meu Amor. Així, sense la ena: MU-VI. Muvi. Movie. I què t'anava a dir...

16.- Prometo estar més despert (penseu en la meva ressaca, i si voleu, doneu-li les culpes) i més viu, més graciós i més original. És una merda post, reconeguem-ho, però per alguna cosa havia de començar, no?

Petons libidinosos a totes i tots!

P.D. Propera entrega Odi Absolut.

What are you doing the rest of your life?

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.



Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.

Crònica d'un matí força improductiu i tranquil i d'una victòria futbolera èpica (post terriblement obviable)

Sense anar més lluny, avui m'he llevat. Després de l'habitual moment d'incertesa associat a la llavors encara viva somnolència, he obert un ull una miqueta per veure'm reflexat al mirall del lavabo. Sí, era el dia, ho havia de fer. Pels que no sabeu res, us diré que acabareu de llegir això sense saber-ne res tampoc, o encara menys. Us podreu imaginar coses, però res serà cert. O sí. La idea és que he hagut d'usar estímuls externs, que no han estat d'una gran ajuda a aquelles hores del matí. I només diré que he arribat amb èxit, tard, com sempre, però amb un cert èxit. Quan m'ha trucat el meu germà ja havia enllestit la fenya però m'havia de dutxar, més que res per despertar-me, i m'havia d'encaminar cap al lloc de trobada. Després uns mililitres de sang i un esmorzar en un dels forns més pijus i, possiblement degut a això, un dels locals més rematadorament atacables-per-a-ser-cremats-amb-uns-còctels-molotov de tot Santcagat. 7'90 euros diu la malaputa. Apaquí!

Trobo que fa uns dies plàcids. Ja tinc la bici arreglada i (1) O la utilitzo d'una reputa vegada i surto, ni que sigui, fins al Pi del Xandri a fer un vol o (2) Li deixo/regalo/venc/llogo a la meva Percoias perquè vagi d'un puestu a un altre, que diu que en necessita una i per tant, que se la vol comprar. Problema: és una d'aquelles bicicletes susceptibles de ser robades en menys del que dura l'escuma d'una birra del Cata.

I trobo que cada dia que passa falta un dia menys per llegir la tesi i ser Doctor (doctor, jaja...). I trobo que els nervis encara no m'han atrapat ni s'han instal·lat massa a casa. Potser és que com que no hi paro... Trobo que m'hauria de començar a espavilar a preparar les diapos (el benaurat Pauapoin) i per això he hagut de negar-li a un Amic, amb totes les majúscules, que anem a l'Estartit aquest cap de setmana. I mira que en tindria ganes! Mira que hi aniria, eh?! Però ja se sap, per allò de la consciència tranquila, em convé quedar-me i començar (o millor dit, acabar!) amb la presentació. 3, 2, 1... I assajar-la. I estar tranqui. I repassar algun article o quelcom que no tingui clar (a aquestes alçades, vols dir?).

Ahir vam guanyar al futbol. I això sí que és tota una notícia. Una notícia per sí sola, sense més. "Ahir els Crispolls van vèncer a McFly, en un partit èpic". Resultat? 6-3. Ara miraré el Cugat.cat, a veure si el Maikel s'ha dignat a posar-ho en portada. Ens ho mereixem. 6-3. I a sobre, vaig marcar un gol, que això ja és la re-hòstia. Sí. Perdíem 2-0. Vaig marcar el 2-1. Ells es van acollonir força i vam estar a punt de marcar el 2-2 quan de sobte, una errada de la defensa i del porter (Picazo, què gran a la resta d'actuacions, però!) van posar el marcador 3-1. Així acabar la primera part. Bé, així, i amb un jugador d'ells expulsat per capullo (per parlar més del compte, podríem dir que es va auto-expulsar per a res, i tenint en compte la magnitud del seu coll i el seu cos, potser és que no volia còrrer més i preferia estar a la banqueta menjant Bollicaos, amb tot el respecte cap als Bollicaos), vam arribar al descans. La segona part, ja us dic, èpica. Vam marcar el 3-3, si no recordo malament, de falta xutada per un mestre Minuesa, en aquest cas, mon germà el Rafan. Brutal. I així, vam mantenir el resultat, en un partit força igualat, i amb un contrari força rabiós (val a dir, que 3 dels seus jugadors no paraven de bordar, cridar i queixar-se, la majoria de vegades injustificadament i d'altres, amb poca raó...) fins que va aparèixer el 4rt (golassu de Guillem, em sembla). I res, els hi van seguir, com el resultat final indica, el 5è i el 6è, obra de Sézar, the-one-and-only-player i diria que el 6è fou també de Guillem o Rafan. Nusé. Bé, finalment, destacar que l'Oliveres, Oli pels amics, va ser un home clau a la defensa, que no va deixar-ne passar ni una i que, de central, va aportar una seguretat i una visió de joc que, tot i ser habitual en ell, ahir fou espectaculà. El Puyol de l'equip. Com en Sézar és l'Iniesta i el Rafan el Messi. El Lupentain va fer força feina per una banda i tot i que no recordo si va marcar, i deixant de banda els primers 10 minuts en què encara deambulava un pèl somnolent, la resta del partit va estar força actiu. Un gran partit, Crispolls. Apa. Janiaprou de crònica futbolera. Però mira, fa gràcia, no ho havia fet mai això de relatar un partit, i menys un de nostru. Em sento com en Sergi Pàmies quan escriu sobre el fumbol, salvant les distàncies (en unitats Anys Llum), tant en tamany encefàlic com en eloqüència incisiva.

Finalment voldria fer esment a les últimes llegendes urbanes que he sentit a dir en els cercles en què em moc. Ull, n'hi ha algunes que no tenen des-per-di-ciu:

1) L'avió d'Air France que volava de Brasil a França va ser abduït per una nau extraterrestre.
2) Ramoncín és jurat d'OT.
3) Per escriure articles científics la gent fa servir un editor de text anomenat Làtex (i jo que pensava que era el material amb què feien els preservatius...).
4) John Lennon està viu i comparteix pis a Palma de Mallorca amb Patric Suais. Ha tret ja tres o quatre discos amb el pseudònim de Carlos Baute.
5) A l'Ana Obregón li van tornar a explotar els pits de silicona en un avió, però aquest cop va utilitzar les bossetes pels vòmits i tothom va resultar il·lès.
6) Robin Williams és guapo.
7) Florentino Pérez ha venut a Kakà per 23'43 euros + la cessió d'Aloïsio (per 3 anys) a l 'equip Eu te deu meu amor, boas tardes (equip de futbol 7 de la lliga nocturna local d'un poble de les afores de Sao Paulo).
8) Tanquen el Vinil.
9) Tanquen el Mesón.
10) Tanquen el Cata.
11) Tanquen Andorra, així, en general.

God Save The Queen!

Què li resta al Barça i què més esperem

Títols que li resten a aquest Barça per guanyar:

1.- La Bundesliga

2.- La Premier League

3.- Una estrella Michelín

4.- El Tour de França

5.- Roland Garros

6.- Les 24h de Le Mans

7.- Eurovisión

8.- La roda sencera de Pasapalabra

9.- La última edició de La Isla

10.- Una discussió amb el Dr. House

Títols honorífics/mèrits que es mereix el Senyor Pep Guardiola:

1.- President de Catalunya

2.- Director General de Caixa Catalunya i "La Caixa"

3.- Premi Nobel de Literatura 

4.- President de l'escala de veïns

5.- Santpedorenc de l'any

6.- Comensal de luxe a El Bulli, El Racó del Santamaria i el de la Ruscalleda

7.- Doctor Honoris Causa de la Universitat de Harvard, Massachussets

8.- Medalla d'Or al millor Caviar

9.- Que sigui Beatificat (Sant Guardiola cauria en 28 de Maig, ves quina cosa!)

10.- "Porque de mi anchoooa tu serás la reeeeeina, porqué de mi anchoa, tu serás la reeeeina!" 

I el què esperem:

1.- Una portada del Gerard Piquè en pilotes a l'AS

2.- Una portada de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca i el ABC

3.- Una portada de les amigues de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca, l'ABC i El Mundo

4.- Una foto tamany DinA2 del cop de cap de Messi en el segon gol contra el Manchester

5.- Entrega per fascicles de les llàgrimes de ràbia de Cristano Ronaldo en potets de Cristall Svarowsky

6.- Unes paraules d'elogi de Maurinho cap a Guardiola i el Barça

7.- Que facin una pel·li sobre la vida de Guardiola amb Chuck Norris de protagonista

8.- Que el Laporta regali Porsche Carreres a tots els simpatitzants del Barça, i sobretot, als que tinguin un blog a l'adreça dels quals hi figuri la paraula "bròquil"

9.- Un llom amb formatge

10.- Que d'una vegada i per totes al Cata serveixin una birra decent, amb gas i a menys de 23ºC 

Apa, era per salvar això del blog, que no escric ni que em paguin.

Siau, Lemurets meus. 

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...). 

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador. 

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.